Guttmann, en col·laboració amb el seu Consell Social i de Participació (CSiP), ha publicat l’informe LA SOLITUD NO DESITJADA EN LES PERSONES AMB DISCAPACITAT FÍSICA, un document que analitza aquest fenomen des d’una mirada social i de drets, assenyalant com les barreres físiques i socials poden dificultar les relacions interpersonals i la participació comunitària, afavorint situacions d’aïllament i exclusió.
La solitud no desitjada apareix quan hi ha una diferència entre les relacions socials que una persona té i les que voldria tenir. “No es refereix únicament a ‘estar sol’, sinó a sentir-se desconnectat o sense el suport i la companyia que desitja. Es pot experimentar encara que la persona estigui envoltada de gent, i el seu impacte en el benestar emocional i la salut és significatiu”, exposa Blanca Cegarra, sociòloga i investigadora del projecte PARTICIPA de Guttmann, que té com a objectiu identificar les barreres i facilitadors que determinen la participació a la societat de les persones amb discapacitat. De fet, l’evidència científica ha demostrat que la solitud no desitjada té un impacte equivalent a fumar 15 cigarretes al dia, augmentant el risc de malalties cardíaques, accidents cardiovasculars i mort prematura.
La discapacitat incrementa la solitud
Segons les dades del projecte PARTICIPA, el 54% dels participants perceben que algunes vegades o amb freqüència els manca companyia, el 57% se senten exclosos i el 53% se senten aïllats.
A més, en comparar els nivells de solitud no desitjada en un grup de persones amb discapacitat i un altre de persones sense discapacitat, l’estudi va detectar que el 41% de les primeres experimentaven solitud no desitjada, davant del 13% de les segones.
Factors acumulatius
El document també analitza factors que fomenten aquesta solitud i que la majoria de vegades són acumulatius, com ara les barreres físiques i actitudinals, l’expulsió del mercat laboral i formatiu, la desavantatge econòmica que implica tenir una discapacitat o el fet de ser dona o d’edat avançada.
Les entitats del sector social han posat en marxa iniciatives per pal·liar aquest fenomen, com programes de vacances accessibles o de foment del voluntariat entre les persones amb discapacitat. “Encara avui, moltes iniciatives es donen entre persones amb discapacitat o en forma d’accions d’ajuda mútua. Tanmateix, cada vegada s’obren més projectes inclusius i comunitaris de gran interès que caldria potenciar, per exemple a través de l’oci i l’esport inclusiu, així com trobades i convivències comunitàries que afavoreixen la interacció social, la participació i la sensibilització”, assenyala Toni Vilà, president del CSiP.
Per tot això, els autors de l’informe plantegen estratègies per combatre-la i exigeixen accions als responsables polítics, com garantir una finançament públic sostingut i l’accés al servei d’assistència personal, impulsar l’accessibilitat universal i apostar per una educació inclusiva.