Testimoni d’Inés Rodríguez, nedadora del Club Deportivo Enagracan (Canaries) i logopeda.

“Vaig començar a nedar amb 2 anys, com a part de la rehabilitació, quan els meus pares es van assabentar que jo tenia discapacitat. Als 12 anys vaig començar a competir a nivell regional, després nacional. I després, amb 17 anys, ja em va convocar la selecció espanyola. Vaig començar a anar a concentracions, competicions i aquestes coses. I he anat a un europeu i a un mundial, cosa que és increïble, la veritat. I res, aquí seguim.

Estic fent logopèdia, estic acabant la carrera de logopèdia. La meva universitat té un programa per adaptar certes coses. Per exemple, faig els exàmens amb ordinador, em donen més temps,… aquest tipus de coses.

Les adaptacions en el meu cas són senzilles perquè poses un ordinador i ja està. Però adaptar-se curricularment a una persona que necessita temes d’espai, o reducció de material o el que sigui, doncs ens hem de veure en situació i moltes vegades les universitats no tenen temps o ni tan sols recursos, perquè poden tenir molt bona intenció, però si no compten amb professorat qualificat o amb el temps o els materials, tampoc poden fer res.

Realment les adaptacions que es poden fer són més aviat un pedaç per adaptar certes persones a certs contextos. Per què gastar-me diners en posar una rampa que cobreixi unes escales, podent des d’un inici fer una universitat completament accessible? Això és el que falta: plantejar les coses des d’un principi que siguin accessibles per a tothom. Tant físicament com cognitivament, per exemple.

Us animo a tots a inscriure-us al projecte PARTCIPA i explicar la vostra experiència, ja que per trobar solucions, primer hem de determinar els problemes. I l’experiència de cadascú és súper important.”