La Maria és una dona molt alegre amb les idees molt clares: denuncia que la societat està pensada per a una majoria de persones que aparentment –“és important subratllar l’‘aparentment’”– no tenen discapacitat. “En nosaltres no es pensa perquè som una minoria, encara que un 10% de la població no és precisament poc”, aclareix. És una cosa que intenta canviar mitjançant les conferències que realitza per tota Espanya a través de la Fundació Adecco. 

La Maria, que té una discapacitat visual total, apunta que un acte tan senzill com viatjar amb tren, que teòricament ha de facilitar el transport a les persones que no poden conduir, està ple de barreres. “És un obstacle per a tothom: gent gran, cegues, les que es desplacen en cadires de rodes… Jo vaig amb un gos, que no pot anar per les escales; moltes vegades la megafonia no funciona; les portes es tanquen massa ràpid o la distància entre vagó i andana és excessiva”, enumera. I la llista d’inconvenients s’estén a tota mena de tasques que per a molts no comporten cap dificultat: “No saber de quin color és cada contenidor, topar amb semàfors no senyalitzats…”. 

Pel que fa a les barreres socials, també té molt a dir. “Quan les persones et veuen vulnerable es creuen amb la potestat de fer allò que vulguin amb el teu cos. Tocar-te, agafar-te… i cadascú té el seu espai personal”, explica. Una situació semblant a la que viu amb el seu gos: “Un gos guia està treballant. Cal preguntar sempre abans de tocar-lo”, exclama. I fa referència a l’actitud incòmoda, de desconeixement, que percep en algunes persones quan s’adonen de la seva discapacitat. La seva premissa és clara: “Abans que una discapacitat hi ha una persona. Mireu la persona, no la discapacitat”.