“El món està fet per a persones considerades normals, però nosaltres també som normals”, emfatitza el Maurizio. Fa 5 anys va tenir un ictus i des de llavors es desplaça amb cadires de rodes. Té una d’elèctrica –facilitada per la Seguretat Social– que utilitza quan surt al carrer sol i una altra de manual que fa servir quan va acompanyat, ja que així és més fàcil compaginar el seu ritme amb el dels seus acompanyants. 

Per a ell, les barreres principals són les arquitectòniques. “Voreres no transitables perquè alguna persona hi ha aparcat, forats al paviment… i les llambordes, que són molt boniques de veure però per a nosaltres són una merda”, sentencia. A l’altra banda, lloa l’accessibilitat de certs recintes, com el centre comercial que té al costat de casa i pel qual es mou tot sol sense problemes, o la piscina on fa rehabilitació. Pel que sí advoca és per un augment de l’empatia; aquesta que fa que la gent s’aparti per permetre el pas o que eviti actituds que fan que les persones amb discapacitat se sentin “jutjades”.