Quan preguntes a la Monat quin lloc suposa una barrera important per a ella, respon ràpidament: “L’autobús”. Ella s’asseu als seients reservats perquè el seu equilibri és menys estable que el d’altres persones. “Quan m’assec allà, hi ha senyores grans que em toquen l’espatlla i em renyen: ‘Nena, aquí no pots seure!”. La pregunta surt sola: Aquestes senyores s’atrevirien a tocar i renyar una persona que no tingués Síndrome de Down? 

La Monat té 29 anys i les idees molt clares: “No vull que em tractin com una nena petita”. La seva mare, la Gemma, està molt d’acord: “Si els protegim i els tractem amb benevolència, no els fem cap favor”. A ella li ho van fer notar des de la Fundació Aura, que treballa per a la inclusió laboral i social de les persones amb discapacitat intel·lectual: “Quan parlava de la Monat em referia a ella com ‘la nena’ i em van corregir dient-me que no és una nena , és una dona”. I és l’argument que ha esgrimit davant de les empreses on ha treballat la seva filla: “Res de ‘pobreta’. Està cobrant un sou, així que tracteu-la com una empleada més”. 

Des dels 3 fins als 13 anys, la Monat va anar a un col·legi públic i va compartir aula i experiències amb persones que no tenien Síndrome de Down. D’aquesta època encara conserva el seu grup d’amigues i surten juntes de tant en tant. Després va cursar un grau mitjà d’Administració, on explica que no va ser tan fàcil fer amistats. “Si es coneixen des de petites, les persones normalitzen la discapacitat i tot és molt més fàcil”, apunta la Gemma. I encara que guarda bon record d’aquesta etapa, la Monat sap que encara queda feina per fer perquè, entre altres coses, desaparegui “el bullying a les escoles”. Ella ho va passar malament amb les burles d’algun company. I igual que a ella, afecta molts altres.