El Siscu és un arquitecte especialitzat en la rehabilitació d’edificis. Com a tal, una de les tasques que realitza és vetllar per l’accessibilitat física dels espais, cosa que li causa més d’un debat. “És com si no fóssim conscients que tots ens farem grans, que l’accessibilitat ens beneficia tothom. I per això establim les prioritats quan tenim la necessitat, en comptes de crear espais accessibles des d’un principi”, exposa. 

Ell mateix ho va experimentar al seu propi edifici, on els veïns li qüestionaven la substitució d’un esglaó al replà per una rampa. “Ho veien com ‘una rampa per a ell’ –explica en Siscu, que té una amputació de la cama dreta–. Però molts adolescents acaben fent-se un esquinç, o els pares portant un carretó de nadó… No es tracta d’un caprici ni una necessitat concreta d’una sola persona”, continua. En el seu cas, instal·lar la rampa li va costar una discussió amb algunes veïnes i una enemistat fins que el projecte va estar executat. I ara tots es beneficien de la millora, encara que ningú no ho admeti, explica rialler. 

Aquesta mirada, comenta, correspon a una generació anterior amb una visió “paternalista”, que percep les persones amb discapacitat com a dependents. “I aquesta visió, malauradament, es traspassa a les noves generacions”, lamenta en Siscu. Per aquest motiu, ell participa en tallers sobre accessibilitat per a nens entre 10 i 16 anys. “Al principi et miren amb curiositat, però quan veuen que parles i actues com el seu professor o el seu pare s’obliden de la cadira o de que et falta una cama. I és important fer-ho llavors, perquè un cop siguin adults ja serà difícil canviar-ne la mirada”, conclou.