Testimoni de Juan Carlos Unzué, ex-jugador i ex-entrenador de futbol.

“Un dia la meva dona em va fer una reflexió interessant. Em va dir: “Juan Carlos, crec que t’estàs quedant massa temps a casa. Cal buscar la manera que encara surtis”. I, és clar, jo li dic: “Ostres, jo tinc la sensació que cada cop que sortim necessito la teva ajuda per poder caminar encara que sigui 10 o 15 metres”. I llavors em va dir: “Bé, jo crec que hauríem de buscar solucions”. I llavors és quan al meu cap va aparèixer la cadira elèctrica. La pregunta per a mi vital i crec que hauria de ser, si pot ser, l’única que ens féssim els afectats, és: “M’ajudarà la cadira de rodes a poder fer coses que d’una altra manera potser ja no podria fer?”. I la resposta va ser immediata: sí.

Crec que estem en una societat on de vegades i per a aquest tipus de coses pensem molt en què pensarà la resta de la gent. I jo crec que quan tenim aquesta por el que trobem en la gent és justament allò que no volem fer sentir, que és pena. No obstant això, jo el que he sentit és que quan tu ets el que decideixes, quan tu tires endavant i surts amb aquesta cadira de rodes a fer coses que no podries d’una altra manera, el que acabes trobant no és pena, és afecte, és força.” /vc_column_text]