Guttmann, en col·laboració amb el seu Consell Social i de Participació (CSiP), ha publicat l’informe LA SOLITUD NO DESITJADA EN LES PERSONES AMB DISCAPACITAT FÍSICA, un document que analitza aquest fenomen des d’una mirada social i de drets, assenyalant com les barreres físiques i socials poden dificultar les relacions interpersonals i la participació comunitària, afavorint situacions d’aïllament i exclusió.

La solitud no desitjada apareix quan hi ha una diferència entre les relacions socials que una persona té i les que voldria tenir. “No es refereix únicament a ‘estar sol’, sinó a sentir-se desconnectat o sense el suport i la companyia que desitja. Es pot experimentar encara que la persona estigui envoltada de gent, i el seu impacte en el benestar emocional i la salut és significatiu”, exposa Blanca Cegarra, sociòloga i investigadora del projecte PARTICIPA de Guttmann, que té com a objectiu identificar les barreres i facilitadors que determinen la participació a la societat de les persones amb discapacitat. De fet, l’evidència científica ha demostrat que la solitud no desitjada té un impacte equivalent a fumar 15 cigarretes al dia, augmentant el risc de malalties cardíaques, accidents cardiovasculars i mort prematura.

La discapacitat incrementa la solitud

Segons les dades del projecte PARTICIPA, el 54% dels participants perceben que algunes vegades o amb freqüència els manca companyia, el 57% se senten exclosos i el 53% se senten aïllats.

A més, en comparar els nivells de solitud no desitjada en un grup de persones amb discapacitat i un altre de persones sense discapacitat, l’estudi va detectar que el 41% de les primeres experimentaven solitud no desitjada, davant del 13% de les segones.

Factors acumulatius

El document també analitza factors que fomenten aquesta solitud i que la majoria de vegades són acumulatius, com ara les barreres físiques i actitudinals, l’expulsió del mercat laboral i formatiu, la desavantatge econòmica que implica tenir una discapacitat o el fet de ser dona o d’edat avançada.

Les entitats del sector social han posat en marxa iniciatives per pal·liar aquest fenomen, com programes de vacances accessibles o de foment del voluntariat entre les persones amb discapacitat. “Encara avui, moltes iniciatives es donen entre persones amb discapacitat o en forma d’accions d’ajuda mútua. Tanmateix, cada vegada s’obren més projectes inclusius i comunitaris de gran interès que caldria potenciar, per exemple a través de l’oci i l’esport inclusiu, així com trobades i convivències comunitàries que afavoreixen la interacció social, la participació i la sensibilització”, assenyala Toni Vilà, president del CSiP.

Per tot això, els autors de l’informe plantegen estratègies per combatre-la i exigeixen accions als responsables polítics, com garantir una finançament públic sostingut i l’accés al servei d’assistència personal, impulsar l’accessibilitat universal i apostar per una educació inclusiva.

Tenir temps d’oci és sinònim de llibertat, plaer i desenvolupament personal. Ens permet construir identitat, enfortir vincles socials i gaudir de la vida. Però, poden realment les persones amb discapacitat accedir a aquest dret en igualtat de condicions que ho fan les persones sense discapacitat? En molts casos, els primers són simples espectadores d’un món del qual encara se senten exclosos massa sovint.

La Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides reconeix el dret de les persones amb discapacitat a participar, en igualtat de condicions que les altres, en la vida cultural, les activitats recreatives, l’esplai i l’esport (article 30). No obstant això, les barreres físiques i socials continuen limitant la participació d’aquest col·lectiu en activitats que per a la resta poden semblar quotidianes, com anar al cinema, fer esport, viatjar o participar en una excursió.

Font: Social.cat

La sentència de l’11 d’abril de 2024 suposa un important revés per al col·lectiu de pensionistes per incapacitat permanent absoluta i gran invalidesa. La sentència, que rectifica expressament la doctrina anterior, estableix a partir d’ara la incompatibilitat del cobrament d’aquestes pensions amb l’exercici d’una feina habitual, limitant la compatibilitat només a activitats “marginals” que no impliquin l’alta a la Seguretat Social.

Aquesta decisió judicial és un canvi dràstic respecte a la doctrina que el mateix Tribunal Suprem havia sostingut des del 2008, que permetia la compatibilitat de la pensió amb qualsevol treball remunerat, fos per compte d’altri o propi, com una eina imprescindible d’inclusió social per a les persones amb discapacitat.