Tenir temps d’oci és sinònim de llibertat, plaer i desenvolupament personal. Ens permet construir identitat, enfortir vincles socials i gaudir de la vida. Però, poden realment les persones amb discapacitat accedir a aquest dret en igualtat de condicions que ho fan les persones sense discapacitat? En molts casos, els primers són simples espectadores d’un món del qual encara se senten exclosos massa sovint.

La Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides reconeix el dret de les persones amb discapacitat a participar, en igualtat de condicions que les altres, en la vida cultural, les activitats recreatives, l’esplai i l’esport (article 30). No obstant això, les barreres físiques i socials continuen limitant la participació d’aquest col·lectiu en activitats que per a la resta poden semblar quotidianes, com anar al cinema, fer esport, viatjar o participar en una excursió.

Font: Social.cat

La sentència de l’11 d’abril de 2024 suposa un important revés per al col·lectiu de pensionistes per incapacitat permanent absoluta i gran invalidesa. La sentència, que rectifica expressament la doctrina anterior, estableix a partir d’ara la incompatibilitat del cobrament d’aquestes pensions amb l’exercici d’una feina habitual, limitant la compatibilitat només a activitats “marginals” que no impliquin l’alta a la Seguretat Social.

Aquesta decisió judicial és un canvi dràstic respecte a la doctrina que el mateix Tribunal Suprem havia sostingut des del 2008, que permetia la compatibilitat de la pensió amb qualsevol treball remunerat, fos per compte d’altri o propi, com una eina imprescindible d’inclusió social per a les persones amb discapacitat.

Les persones amb discapacitat tenen dret a triar on i amb qui viure, tal com estableix l’article 19 de la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides (2006). Tanmateix, l’accés a l’habitatge accessible i assequible per a les persones amb discapacitat continua sent un repte que cal afrontar en la nostra societat.