Poder tenir una vida independent en la comunitat i poder prendre decisions sobre la teva vida és una situació que sembla evident per a tothom, però per a les persones amb discapacitat la realitat no és tan fàcil quan solen dependre de recursos residencials, centres de dies, cuidadors per hores, etc.
La Llei d’Autonomia Personal i Dependència del 2006 contempla la figura poc desenvolupada de l’Assistent Personal, una persona contractada el treball de la qual és ser els peus, les mans, i els ulls de la persona en situació de dependència perquè aquesta pugui fer tot el que necessiti i prendre decisions i control sobre la seva pròpia vida.
Malgrat l’existència de la prestació, tan sols arriba a un 0,07% de persones en el sistema de dependència. Myriam Arnáiz, directora tècnica de l’àrea d’Autonomia Personal i Vida Independent en la Plataforma Representativa Estatal de Persones amb Discapacitat Física (Predif), compte que quan li van concedir l’assistent personal va descobrir per primera vegada que, amb els suports necessaris, “podia portar una vida totalment independent i el més semblant possible a la qual tenien els meus amics i amigues.”
No obstant això, Arnáiz assegura que hi ha un ampli desconeixement de l’existència d’aquesta figura: “Gairebé ningú la coneix, començant per molts treballadors socials que no li parlen d’això a les persones” i afirma que “hem de dir molt més alt que aquesta figura existeix i que es pot demanar”.
Poder tenir una vida independent és un dret reconegut per a les persones amb discapacitat segons l’article 19 de la Convenció de l’ONU sobre els drets de les persones amb discapacitat.
Arnáiz acaba contant que aquesta prestació és la més desitjada pel col·lectiu, però la menys demandada, a raó de tres aspectes principals: el gran desconeixement sobre l’existència d’aquesta figura, la gran desigualtat territorial que existeix a l’hora d’accedir a la prestació i el buit legal en la formació dels assistents personals.
