Ester Velasco va treballar en un institut públic de Badia del Vallès (Vallès Occidental) fa més de 30 anys. S’hauria jubilat en aquest centro en 2021, però el Departament d’Educació i l’Ajuntament de Badia del Vallès van decidir reorganitzar el mapa escolar i convertir l’institut en un centro en el que s’impartiran solament cicles de Formació Professional, eliminant l’ESO i el Batxillerat, etapes on treballava Ester com a professora de Física i Química.

Ester es desplaça en cadira de rodes i la realitat dels centres educatius és que, almenys en 250 escoles i instituts, existeixen barreres arquitectòniques. El centre on treballava estava totalment adaptat, però cap dels altres de Badia ho està, així que Ester va optar per realitzar un concurs de trasllats per a sol·licitar instituts prop de la seva casa a Barcelona (sense necessitat de desplaçament amb transport) i que sabia que estaven adaptats, però no ha entrat en cap dels tres. En quedar-se sense plaça va presentar una reclamació, tal com argumenta: “Jo no puc concursar a tots els centres de la ciutat; si haig d’anar amb cotxe, què faig amb el cotxe? Necessitava un centre al qual pogués anar amb la cadira elèctrica”. Actualment, fins i tot no ha obtingut cap resposta.

La seva situació personal posa en evidència la quantitat de barreres arquitectòniques que existeixen en els centres educatius, que no sols afecta als alumnes, sinó també a docents. “Només a Barcelona hi ha més de 30 centres inaccessibles, comptats aquesta mateixa setmana per mi mateixa, perquè en el decret del concurs de trasllat surt el grau d’adaptació marcat amb un número, i hi ha més de 30 que no ho estan; que no tenen cap número”, afegeix la professora.

El canvi s’acosta i encara no han fet res. Per a finalitzar, tal com afirma Velasco “quan un equipament es fa accessible, es beneficia tota la comunitat, no sols les persones que anem en cadira de rodes.”

Font: El Periódico.com