L’educació inclusiva és una prioritat marcada per la Convenció de les Nacions Unides per a les persones amb discapacitat.

Plena Inclusió porta anys promovent aquest dret i, per aquest motiu, el 28 d’octubre van presentar el document “Educació 2030: viatge cap a la inclusió”. En l’acte es va abordar un dels temes fonamentals: el paper dels centres d’educació especial en la transformació del sistema educatiu i en el document presentat es reflexiona sobre com impulsar aquesta transformació i s’expliquen experiències internacionals d’èxit.

Podeu accedir al document des d’aquí: Educació 2030. Viatge cap a la inclusió

Font: Plena Inclusió

Segons dades de l’INE, la taxa d’activitat de les persones amb discapacitat a Espanya és del 34% (gairebé 42 punts per sota de les persones sense discapacitat) i la d’ocupació és encara inferior, de menys de 27%. Es tracta de xifres que, encara que van millorant a poc a poc, continuen sent molt baixes, sobretot si les comparem amb la mitjana de la Unió europea, on la taxa d’ocupació de les persones amb discapacitat és del 40%, més de 13 punts per sobre del nostre país.

Álvaro Galán, Coordinador del projecte Aliances amb el Talent de l’ONCE, i Begoña Bravo, Coordinadora nacional d’Integració de la Fundació Adecco, apunten dues possibles causes del problema: “Els prejudicis a l’hora de contractar, de les pròpies famílies o la falta de formació”.

Poca formació i poc ajustada a la realitat

En relació amb la formació, existeix una falta de suports a les persones amb discapacitat que els impedeix poder desenvolupar tot el seu potencial, com diu Galà: “en tenir menys accés a la formació superior, tenen menys oportunitats per a trobar treball i la bretxa salarial augmenta”. Bravo afegeix que existeix un desajustament entre el que demana el mercat laboral i la formació que se’ls dona a les persones amb discapacitat. De manera que la solució passa per afavorir la formació d’aquestes persones i eliminar les barreres que els impedeixen accedir a estudis superiors o més especialitzats.

Prejudicis i sobreprotecció de les famílies

D’altra banda, continuen existint molts prejudicis entre els ocupadors, però també entre les famílies a causa de la sobreprotecció, generat que molts joves amb discapacitat no tinguin la seguretat ni la confiança per a abordar el repte de la cerca activa d’ocupació, segons assenyala Álvaro.

La possibilitat que treballin genera por entre les famílies, especialment en el cas de la discapacitat intel·lectual i els trastorns de salut mental. Respecte a les empreses, els prejudicis habituals són la falsa creença que s’agafaran moltes baixes laborals o que “donarà més treball, que hauran d’adaptar molt el lloc…”, apunta Begoña.

Per a poder eliminar aquestes barreres, s’han d’implicar tant els responsables de les empreses com els empleats, promovent que estiguin en contacte amb persones amb discapacitat per a trencar barreres, donar-los formació, promoure voluntariat, etc. Finalment, també es proposa que des de les administracions es fomenti la col·laboració públic-privada i es continuï treballant en els centres especials i en els centres ordinaris, per a aconseguir una inclusió completa. Com comenta Galà “les necessitats de les persones amb discapacitat no són especials, són les mateixes que la resta de la gent, són universals, l’única diferència és la manera de poder satisfer-les” i afegeix també la necessitat de “intervenir en els entorns perquè cada vegada les persones amb discapacitat intervinguin més en la societat, cal aportar-los seguretat i confiança que poden ser persones autònomes a interdependents, com qualsevol altra”.

Font: 20minutos

A Espanya hi ha més de 145.000 joves amb alguna discapacitat d’entre 16 i 29 anys que volen aconseguir una ocupació en igualtat de condicions que la resta de població. Tenir una ocupació significa tenir independència econòmica i poder participar en tots els àmbits de la vida. Com comenta Francisco Mesonero, director general de la Fundació Adecco, els joves amb discapacitat són conscients del seu potencial per a aportar talent a les organitzacions, i afegeix: “Ja no consideren l’ocupació com una almoina, sinó com un dret adquirit amb el qual contribuir a la societat amb les seves capacitats”.

La realitat és que, segons una enquesta de Fundació Adecco, si l’any passat, la meitat dels menors de 30 anys amb discapacitat buscava un ús del que sorgís, actualment un 86% vol treballar en una posició concreta.

No obstant això, els joves amb discapacitat han d’abordar un panorama laboral costa amunt. La Fundació Once demostra que han de bregar amb una baixíssima taxa d’ocupació (17%) i un nivell d’atur insostenible (49%). A més, els qui aconsegueixen una ocupació a penes aconsegueixen un salari brut anual de 13.657 euros, fins a gairebé 7.000 euros menys que la mitjana de les persones amb discapacitat de totes les edats (ja de per si mateix un 16% més baix que el dels empleats sense discapacitat).

Malgrat les dificultats, el mercat laboral reflecteix que la inclusió de les persones amb discapacitat està tenint èxit. En 2021, el nombre de contractes del col·lectiu va augmentar un 24% respecte a l’any anterior, segons el Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE). I és precisament entre els menors de 25 anys on més s’ha percebut aquest increment (33%), encara que sumen menys d’un 8% de la contractació total. Del total de persones contractades a Espanya en 2021, només el 2% tenien alguna discapacitat, quan el col·lectiu representa més del 6% de la població en edat laboral (de 16 a 64 anys). “Aquestes xifres ens han de fer reflexionar sobre el camí que queda per recórrer perquè les empreses siguin realment un reflex de la societat”, diu Sabina Lobato, directora de formació i ocupació de la Fundació Once.

Eliminar l’estigma encara és una batalla oberta, tal com apunta Maika Hidalgo (educadora social de 24 anys): “Sovint es fixen només en el teu grau de discapacitat i ni et criden per a comprovar les limitacions reals que tens per a desenvolupar el treball”.

Font: El País